La teoría de Freud se basa en la supuesta existencia de temperamentos congénitos determinados por el sexo, o la existencia de personalidades femeninas y masculinas innatas. Freud reduce así la historia a la biología. Los comportamientos que se alejan de esta supuesta "predestinación anatómica" son considerados como enfermizos, perversos o neuróticos. Así su teoría preescribe unos comportamientos que aseguran el status quo patriarcal en nombre de la salud y la normalidad.
Freud basó su teoría de la psicología femenina sobre la “envidia del pene”, cuyos pilares eran la pasividad, el masoquismo y el narcisismo. “La posición que la mujer ocupa en el patriarcado la induce, en efecto, a representar aquellos papeles que la sociedad espera de ella: ser pasiva, sufrir y convertirse en objeto sexual. Pero Freud no se propuso en absoluto describir las circunstancias sociales que rodean a la mujer. Creía, por el contrario, que ese complejo producto cultural que denominamos “feminidad” era esencialmente orgánico, es decir, equiparable a la constitución biológica de la hembra o, cuando menos, estrechamente dependiente de ésta” (K. Millet).
Como dice Kate Millet, “Freud parte de una definición negativa de la mujer, basada en que ésta no es un varón y que, por ende, “carece” de pene”. Sigue la autora: “Freud no facilita ninguna prueba objetiva de la envidia del pene ni del complejo de castración, y es ciertamente extraordinario observar hasta qué punto tales nociones se hallan marcadas por la propia subjetividad de Freud, es decir, por los prejuicios de una mentalidad masculina que casi cabría calificar de machista”.
“Resulta curioso que Freud creyera que los temores infantiles de la mujer giran en torno a la castración, y no en torno a la violación, fenómeno que asusta con razón a las niñas, puesto que constituye una amenaza real, y no imaginaria, como la castración”.
“Resulta curioso que Freud creyera que los temores infantiles de la mujer giran en torno a la castración, y no en torno a la violación, fenómeno que asusta con razón a las niñas, puesto que constituye una amenaza real, y no imaginaria, como la castración”.
6 comentaris:
Pobre Freud! L'esteu deixant a l'altura del betum... Si haguéssim de jutjar la història de la humanitat basant-nos en la qüestió de gènere ens quedaríem ben aviat amb les mans buides. Freud era tan masclista com tots els seus predecessors (Marx, inclós), però el judici sempre s'ha de saber contextualitzar, no creieu?
O és que no trobaríeu ridícul que jo acusés Aristòtil de ser poc ecologista?
ups...
és un bon comentari per a començar tot un debat...
Trobo desafortunada la comparació amb Aristòtil, ja que Freud va viure en una època de ple "apogeo" de la primera onada del moviment feminista internacional i en el segle IV aC, que jo sàpiga, no existia cap tipus de reivindicació ecologista. És demagògic. El combat contra l'opressió de les dones era candent a finals del segle XIX principis del XX, i Freud va optar per teoritzar la relació entre els sexes de la manera més conservadora possible: naturalitzant i essencialitzant allò que és precisament històric. No qüestionem aquí les seves aportacions sobre l'existència de "l'inconscient" (que segurament ens han aportat molt) però si sobre l'existència d'una suposada "psicologia femenina" universal, i les idees que va desenvolupar principalment a "Tres ensayos sobre teoría sexual".
A part d'això, si jutgessim la història de la humanitat des de la perspectiva de gènere no ens "quedaríem amb les mans buides" sinó tot el contrari: ens permetria entendre la situació actual de les dones i totes les injustícies de les quals hem estat víctimes. No creus?
Glòria
molt bones observacions sobre les tesis de Freud.
tot i que, desde el punt de vista sociologic va ser molt trencador en la seva época, en l'analisis de generè era bastant patriarcal, ( com el pensament dominat de l'epocà.
aprofit-ho per saludau-vos i disculparme per no haver participat abans en el blog.
salut desde el Penedès.
La demagogia no es un defecte, sinó un esport nacional que jo practico amb entusiasme.
Freud, vist en prespectiva, és un personatge que pot semblar-nos rídicul. No hi ha res més fàcil que burlar-se d'un masclisme d'allò més extès i compartit en la seva època. Ara bé, jo segueixo trobant més motius per admirar-lo que no per enriure-me'n. Freud era, per sobre de tot, un assagista esplèndid. Tan de bo les nostres benvolgudes rates d'acadèmia escribissin tan bé com ho feia ell! D'altra banda Freud obre una via, desconguda fins llavors i oblidada actualment, alhora de tractar les malalties mentals. Ell creia que la neurosi era un mal d'origen social que no podia tractar-se a base de psicofàrmacs com fem actualment. La psicoanàlisi és un intent de convertir la filosofia en una teràpia mèdica tan o més útil que el prozac, el valium o les amfetamines. Ell creia que les "malalties de l'esperit" eren una cosa un xic més complicada que un simple desori químic. Ara que psiquiatres i psicòlegs s'entossudeixen a buscar l'origen genètic de les malalties mentals, convé recuperar l'enfocament humanista de Freud, no trobes?
No hi ha res tan simple com jutjar la història. Des de la soberbia del present podem menysprear tot el nostre passat. Jo refereixo fer una mica d'arqueologia i veure què podem treure de positiu d'allò que hem deixat enrere.
La meva idea de presentar una de les crítiques feministes a Freud i al psicoanàlisi no és aprofitar “l’avantatge històric” i descontextualitzar a Freud sinó donar pistes de reflexió als seus seguidors actuals (que no són pocs). O si més no als seus “admiradors” m’atreviria a dir “incondicionals”, com tu “anònim”, que t’entossudeixes a defensar “la maca manera d’escriure de Freud” i no sembla que se’t posin els pèls de punta quan llegeixes coses com “la anatomía netamente superior del niño”, “su clítoris inferior”, “deficiencia genital” y “su inferioridad sexual original” (en “Feminity”). Continuo pensant que l’època històrica no és una justificació “vàlida” en el cas que ens ocupa. Si Freud era un gran pensador social i innovador en el seu camp, per què va teoritzar la psicologia de les dones de la manera més conservadora i opressiva possible? Per què pensadors emmarcats en el mateix “context patriarcal” com John Stuart Mill o Frederich Engels van aproximar-se una mica més a possibles formes d’alliberament de les dones?
Patrizia Romito, psicòloga social italiana, explica en el seu darrer llibre “Un silencio ensordecedor. La violencia ocultada contra mujeres y niños” la trajectòria intel•lectual de Freud, que evidentment no va ser lineal. Exposa l’autora com al principi les seves aportacions en matèria de teoria sexual eren molt més progressistes, fins que es va adonar que el “mercat” no rendia tant que amb posicions més “en voga” en la “societat patriarcal” que li va “tocar viure” i que no es va atrevir a remetre en causa. Et recomano aquest llibre. Ei, i de bon rollo m'agrada debatre amb tu;-)
Glòria
Il faut tout de même concéder au vieil autrichien que si les femmes étaient plus féminines et les hommes plus masculins, bon nombre de tares et autres perversions nous seraient épargnées...
(t'es trop loin pour me taper, alors j'en profite..)
Joan
Publica un comentari a l'entrada