diumenge, 20 d’abril del 2008

marche féministe non-mixte à Paris

un RASSEMBLEMENT suivi d'une MARCHE DE NUIT NON-MIXTE
le SAMEDI 14 JUIN 2008 à 19H30, à PARIS, place Armand Carrel (métro Laumière)
La peur entretenue de la nuit fait de l'ombre aux violences de la journée : NON les violences n'ont pas d'heure et elles sont partout : dans les maisons, dans la rue, au travail... En sortant la nuit, nous sommes considérées comme à disposition des hommes. L'espace public (métro-bus, parcs, bars, rues) est soi-disant neutre, est recouvert d'images de femmes «accessibles», banalisant ainsi une culture du viol. Reluquées à vélo, sermonnées quand nous circulons avec nos enfants, sifflées sur le trottoir... Nous voulons être libres de circuler de jour comme de nuit. Nous sommes autonomes et responsables !Nous marcherons contre toutes les violences patriarcales, qui se passent dans l'espace public comme dans l'espace privé de la famille. Nous marcherons contre la peur et la culpabilité inculquées dans la culture et l'éducation. Nous marcherons dans la rue pour dénoncer les violences, viols et meurtres. Les agressions masculines sont la première cause de mort et d'invaliditépermanente pour les femmes du monde entier. La violence des hommes contre les filles, les femmes et les lesbiennes ne connaît ni classe, ni ethnie, ni culture, ni religion, ni appartenance politique, en France comme ailleurs.Nous refusons la récupération de ces violences par les pouvoirs publics et politiques à des fins racistes et de contrôle social, au nom de la sécurité des villes (vidéosurveillance, contrôles au faciès, rafles, loi sur le racolage passif, ...). Nous dénonçons la répression policière et les lois d'exclusion qui rendent encore plus vulnérable aux violences masculines les femmes précarisées.Nous reprendrons l'espace public par une pratique collective et autodéterminée sans drapeaux, ni partis.Nous dénonçons les violences spécifiques faites aux lesbiennes parce qu'elles s'aiment, affirment leur existence, se réapproprient les espaces, échappent au contrôle des hommes. Nous sommes fortes, fières, nous sommes solidaires et en colère. Nousprenons la rue et la parole pour affirmer en tant que filles, femmes, lesbiennes et féministes, la liberté de décider de nos vies partout et toujours!Marchons la nuit, pour ne plus nous faire marcher dessus le jour !

dimecres, 16 d’abril del 2008

2 de octubre de 1968


Plaza de las Tres Culturas o Tlatelolco.

Aquest és el lloc on aviat farà 40 anys es va registrar un dels episodis més ignominiosos de la història mexicana. Uns quants dies abans del començament dels XIX Jocs Olímpics a Mèxic, una manifestació estudiantil reunida a la plaça de Tlatelolco va ser brutalment reprimida per l'exércit i la policia política, que per ordres del govern de l'època, no van dubtar en usar totes les seves armes contra la multitud indefensa. La repressió va causar 200 morts (30 segons el govern), encara que ningú sap a ciència certa quants van perdre la vida aquell dia. Encara avui el poder judicial refusa de jutjar els responsables de la matança.




¿Quién? ¿Quiénes? Nadie. Al día siguiente nadie.
La plaza amaneció barrida;
los periódicos dieron como noticia
principal el estado del tiempo.
Y en la televisión, en el radio, en el cine
no hubo ningún cambio en el programa.
Ningún
anuncio intercalado.
Ni un minuto de silencio en el banquete
(pues prosiguió el banquete).

Rosario Castellanos. Memorial de Tlatelolco.

dimarts, 15 d’abril del 2008

Museo Anahuacalli

Després de la ressaca defectuosa, vam aprofitar el diumenge per fer cultura i ens vam endinsar en el Museo Anahuacalli ("casa del valle de México" en náhuatl). Es un museo obra de Diego Rivera, quien diseñó su arquitectura para poder mostrar públicamente su inmensa colección de arte prehispánico. El museo está construido con piedra volcánica al estilo azteca, maya y teotihuacano. http://www.anahuacallimuseo.org/

El museu des de fora i cap de gos. Els gossos tenien molta importància en la cosmogonia de les cultures indígenes.

TEOTIHUACAN

Aquest cap de setmana passat vam anar d'excursió al DF. El dissabte vam visitar la zona arqueològica de Teotihuacan (que en náhuatl vol dir "ciutat dels Déus"). Per a arribar-hi vam creuar tota la ciutat per l'avinguda Insurgentes, que fa ni més ni menys que 80 km. de llarg!! Vam passar per Ecatepec, el municipi més poblat de Mèxic (3 o 4 milions d'habitants), evidentment sense cap mena de planificació urbana. Entre la calor i el trànsit, ens vam passar més hores dins del cotxe que a fora. Va ser un dia un poc "DeFectuoso" com diuen aquí...
Ecatepec a l'esquerra i piràmide del Sol a la dreta


Piràmide del Sol i maqueta de l'antiga ciutat de Teotihuacan

dimecres, 9 d’abril del 2008

En defensa de la palabra F

Leonard Pitts

"Prepárate. Voy a usar una palabra ofensiva. Hablo de la palabra "F".
Feminista.

Una mujer me envió un correo electrónico el lunes pasado, y me hizo pensar. Cuando ella se describió, me aseguró que no es una “women's libber”—el equivalente de feminista en los anos sesenta. También me dijo que está jubilada del ejército estadounidense. Había, a mi parecer, una desconexión allí: Ella no cree en la liberación de las mujeres, pero está jubilada de un puesto que la liberación hizo posible. Intrigado, pregunté a mi hija de 17 años si ella se considera feminista. Me respondió con un “no” algo horrorizado. Ella, a propósito, es una hija con unas notas buenísimas en la escuela, quien actualmente piensa en posibilidades para sus estudios en la universidad, incluyendo la ciencia política, la psicología y… los estudios de las mujeres. Le pregunté que definiera “feminista.”
Empezó una explicación que parecía sugerir algo desesperado envuelto en odio. De repente, ella dejó de hablar. “Es difícil explicar,” me dijo. Realmente, no es cierto. Jessica Valenti, la autora de “Full Frontal Feminism: A Young Woman’s Guide to Why Feminism Matters” llama esto como el síndrome de “No soy feminista pero…”. Como la mujer que dice “no soy feminista, pero…” y luego “se sigue adhiriendo a valores completamente feministas. Creo que la mayoría de mujeres cree en el acceso a los anticonceptivos, quiere sueldo igual para el trabajo igual, y quiere luchar contra la violación y violencia contra las mujeres.”
[...] mientras es difícil imaginar que una mujer joven quiere regresar a los días de andar descalzada, estar embarazada y servir desde la cocina, muchas todavía desdeñan el nombre en que su género luchó por la libertad. Ellas desprecian el feminismo mientras banquetean en la mesa que el feminismo preparó. Dice Valenti “La palabra (feminista) ha sido tan maltratada y malentendida por conservadores desde hace muchos años que las mujeres hoy en día se espantan de identificarse con ella. Dicen todo lo que se caracteriza de feminista, pero con ella no se identifican porque han sido enseñadas que feministas son anti-hombres, que feministas son feas.”
Es triste. No puedo contar cuántas veces, visitando las prepas o enseñando clases de la universidad, he conocido a mujeres inteligentes pensando en opciones y libertades que no habían sido posibles hace una generación; hay chavas jóvenes y listas preparando sus vidas y carreras—las que nunca podían soñar sus mamás. Pero si dices la “palabra f,” ellas retroceden. Hemos perdido, yo creo, la memoria colectiva de la vida antes de la “palabra f.” De los golpes casuales. De la violación casual. De palabras discriminatorias y ofensivas. Del aborto por gancho. De irse a la escuela para encontrar a un hombre. De recibir una mesada y necesitar el permiso del esposo. De tomar todo tu espíritu, todos tus sueños, toda tu ambición, aspiración y creatividad, y machacarlos hasta que quepan en un espacio del tamaño de una cacerola.
“No soy feminista pero…?” Es fraude. Es deshonesto intelectualmente. Es una cachetada a las feministas quien prepararon la mesa la cual de las mujeres jóvenes de hoy en día comen.
Para anotar, soy feminista. Mi hija lo es también. Todavía ella no lo sabe".

Publicat en el diari Argus Leader de South Dakota (USA)
(Traducció de Sarah Rhode).

dissabte, 5 d’abril del 2008

7 avril, Journée mondiale contre les crimes d’honneur

Le 7 avril 2007, Doa Khalil Aswad (ou Dua Khalil Aswad selon les transcriptions) était horriblement lapidée à mort par des centaines d’hommes, dont son oncle et ses proches parents. Ce meurtre était un prétendu "crime d’honneur" : Doa, étudiante en art, était accusée d’être amoureuse d’un jeune commerçant. Ce meurtre scandalisa le monde entier, puisque les assassins ont filmé la scène de violence avec leurs téléphones portables puis ont publié des vidéos du meurtre dans Internet. Le monde entier a ainsi pu voir à la fois l’horreur du meurtre et la collaboration des forces de sécurité.
Pour le 7 avril 2008, la Campagne Internationale Contre les Crimes d’Honneur (ICAHK) appelle à se souvenir de Doa et de toutes les victimes de meurtres commis "au nom de l’honneur familial" .Depuis le 7 avril 2007, les meurtres de femmes, mais aussi d’hommes et d’enfants, au nom de l’honneur familial n’ont pas cessé. Selon l’ONU, ce sont 5 000 femmes et jeunes filles qui sont ainsi assassinées tous les ans, soit treize victimes par jour en moyenne. Il faudrait, aussi, y ajouter celles qui, comme en Arabie Saoudite, en Afghanistan ou ailleurs, se suicident pour se libérer d’une vie où tout interdit, celles qui sont enterrées vivantes, condamnées au mariage forcé, aux violences et à l’oppression quotidiennes.

"Todos contra el mundo"

Aquesta és la nostra última recomenació cinematogràfica: The Bubble, una pel·lícula israeliana d'un tal Eytan Fox, que ens endinsa en la quotidianitat de quatre joves que viuen a Tel Aviv. Són joves de classe mitja que volen oblidar-se del conflicte i intentar viure la vida, l'amor, l'art, la festa... tot mantenint cert compromís amb l'esquerra israeliana i contra l'ocupació. Podria semblar-nos frívola sinó fos perquè les seves vides s'enllacen amb la d'un jove palestí homosexual. Aquest intenta transgredir la forta moral sexual tradicionalista i divertir-se com qualsevol jove, però la vida no és fàcil per a ell a Israel, on ha d'amagar els seus veritables orígens. Veiem els checks-points, la pobresa en territori palestí, les contradiccions i dificultats de la resistència contra l'ocupació. És una història d'amor entre un jove israelí i un jove palestí, la convivència amb els seus companys de pis i la vida en un Estat que omprimeix a un poble sencer. Una proposta interessant i diferent.


* Em va agradar especialment una escena (foto esquerra) en què els joves van al teatre a veure una obra sobre la vida de dos jueus homosexuals en un camp de concentració nazi. Representen l'obra "Bent" de Martin Sherman, basada en un llibre de Heinz Heger. Fan l'amor sols parlant-se, és magnífic.